La Universitat, democràtica

La Universitat, democràtica

La Universitat de València celebrarà al febrer eleccions al rectorat per triar la persona que dirigirà el seu destí en els pròxims quatre anys. Ho farà a través d´una elecció directa i per sufragi universal de tots els membres de la seua comunitat educativa, encara que el pes del vot no és idèntic segons l´electorat forme part del Personal Docent i Investigador, del Personal Investigador en Formació, del Personal d´Administració i Serveis o de l´Alumnat. En total, hi ha implicades més de 50.000 persones.

Potser la comunitat universitària hauria de donar exemple. En les nostres facultats i escoles es formen ciutadans que hauran de sostenir la ciència, les humanitats, l´ètica i la democràcia futures. Aqueixa característica obliga. L´educació superior i l´èxit o el fracàs com a persones i com a país tenen una relació evident. Hem de discutir si vinculem unívocament l´ensenyament universitari a les exigències del mercat o si li donem una vàlua diferent i apostem per una formació integral de les persones que ultrapasse els designis de les corporacions de naturalesa econòmica. Des de la filosofia de la formació universitària a la gestió diària de les matrícules, les classes, el treball o les infraestructures, allò que determina una elecció al rectorat és summament ample. I summament important quan es tracta de la primera universitat, per la magnitud i antiguitat, de la seua comunitat, valenciana.

I hem començat mal. He llegit alguns articles ací i enllà i són poc alentidors. Com que finalment hi ha tres candidats, uns destaquen que dos són dones i l´altre no, i fan càbales sobre qüestions de gènere que no vénen al cas. Altres diuen que és una qüestió de continuïtats o trencaments i que és conservador qui ha estat en equips rectorals anteriors i trencadors el que no ho ha fet. Els arguments, en general, són de tan poca consistència que avorrixen. És tan fàcil posar-los de l´inrevés com de l´endret! Maria Vicenta Mestre –diuen– és continuïtat, perquè pertany a l´equip de l´actual rector, Esteban Morcillo. Però també és –dic– novetat, i molta, perquè és la primera volta que es presenta com a candidata a rectora, cosa que no passa amb Vicent Martínez i amb Maria Antonia García Benau.

Voler donar a entendre que una candidatura és conservadora per haver pertangut a un govern anterior és una barbaritat pròpia dels dies que corren. També el PP diu que és reformista: el procediment lingüístic és senzill, consistix a canviar-li el nom a les coses i dir-li reforma a la contrareforma. A les diferents candidatures seran les persones, les idees i els programes les que permetran, d´acord amb els models conceptuals a l´ús (conservador, progressista, etc.), catalogar-los d´una manera o d´una altra. I és ben possible que amb resultats eclèctics; però en tot cas, millor fundats.

Fins ara sabem poc. De programes, quasi res. D´equips, la que més cartes ha descobert ha sigut la candidata María Vicenta Mestre, presentant un equip aparentment complet i amb experiència contrastada; la resta de candidatures està sent prou opaca al respecte. Potser és prompte. També ha sigut Mestre l´única que s´ha presentat a les eleccions claustrals, celebrades el 23 de novembre passat, i, en aqueix sentit, només una candidatura s´ha sotmés a un escrutini previ recent. Potser no s´ha de mesclar eleccions a coses distintes, però igualment pot resultar estrany que els candidats no vulguen emparar-se, prèviament, amb el vot de les seues pròpies Facultats al Claustre, que serà l´òrgan màxim de representació i el «parlament» al qual donarà comptes el futur rectorat.

Per a donar exemple, necessitem anar més enllà de conjectures sense base. Jo puc voler que una dona siga per primera vegada rectora de la meua universitat, però és obvi que no podré inferir d´ací que una dona ho farà millor que un home. Necessitem programes i debats, necessitem la implicació de la comunitat universitària. Si les candidatures ens han de guanyar a través d´eslògans fugissers que difonen periodistes que amaguen opinió sota la informació, anem aviats. Que siguen les candidatures al rectorat les que s´expressen. Que ens mostren la seua llengua, la seua parla, el seu discurs, els seus equips, els seus programes. I que escolten. I que els universitaris alimentem el debat participant-hi. Potser caldria donar exemple; i sense ínfules que, a la fi, som un reflex prou fidel de la societat que ens empara.

Francesc-Andreu Martínez Gallego
Catedràtic del Departament de Teoria dels Llenguatges i Ciències de la Comunicació.
Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació de la Universitat de València.

Leave a response

%d bloggers like this: